← Blog de Guindo Design, Disseny Estratègic de Producte Digital
L'efecte Mirror Glass Building
A principis dels anys 20, Mies van der Rohe Mies van der Rohe va irrompre al món de l'arquitectura modernista amb una proposta radical: un edifici revestit completament de vidre a Berlín. Un monòlit minimalista, sense ornaments, que inaugurava l'era dels gratacels i que aviat esdevingué símbol del poder corporatiu. L'era dels gratacels havia nascut, l'edifici símbol de l'arquitectura d'oficines i les grans corporacions.
Amb el temps, el vidre reflector es va consolidar com a emblema de les grans oficines. La seva fita tècnica va ser la construcció de la Torre John Hancock de Boston: un prisma pur de vidre on amb prou feines s'intueix l'estructura interior. L'edifici desapareix en el reflex propi i, alhora, domina l'entorn.
El mirall com a estratègia de control
L'«efecte mirall» és un element bàsic de l'arquitectura i el disseny dels elements de control, l'observador pot observar sense que la resta dels transeünts reparin on està clavant la seva mirada, permet observar sense ser observat. Igual que un guàrdia amb ulleres reflectores pot seguir cada moviment amb impunitat, l'edifici mirall converteix la façana en màscara.
El mirall, a més, té un doble tall. D'una banda, atrau el narcisisme dels ingenus que s'acosten a empolainar-se. De l'altra, incomoda els que intueixen que hi ha algú mirant des de l'altra banda. Fascinació i rebuig en una mateixa superfície.
A Internet passa una cosa semblant. Els widgets socials, com el cèlebre “M'agrada” de Facebook o el ja extint botó de +1 de Google, funcionen com a vidres reflectors: ens mostren rastres dels que hi van passar abans. De sobte veiem la petjada d'un amic que va comentar, l'avatar d'algú que va compartir o la xifra d'usuaris que hi van fer clic.
Aquesta visibilitat genera un efecte crida. Qui no ha mirat compulsivament el reflex en un aparador en passar? Amb els ginys socials, el gest es repeteix en versió digital: verifiquem si algú ens veu, si deixem marca, si formem part del paisatge.
Produeix rebuig als usuaris? No estic del tot segur, és possible que al principi sí, però igual que els edificis mirall ja formen part del paisatge i ens hi hem acostumat a interactuar. Però com interactuem? És clar que de forma compulsiva, igual que quan caminem pel carrer i mirem de reüll el nostre reflex a l'aparador.
Com bé va exposar Oliver Reichenstein es tracta d'elements temporals, que tendiran a desaparèixer més tard o més d'hora, com l'ús de materials reflectants en els edificis, els reflexos dels quals de vegades ens enlluernen, quan fa molt de sol.
El mirall, sigui de vidre en una torre corporativa o digital en una xarxa social, ens torna una imatge de nosaltres mateixos, però poques vegades ens deixa veure el que hi ha al darrere. I potser és aquí el perill: en confondre el reflex amb l'experiència real.