Escales, formularis, arracades i ensopegades

En el disseny d'escales (sí escales convencionals, les que pugeu i baixeu cada dia a qualsevol edifici o al metro), un dels principis fonamentals és la pendent, una relació geomètrica que ve definida per la profunditat dels esglaons (anomenada empremta) i l'alçada d'aquests (anomenada contrapetja o envan).

Arracada d'escala

Tots sabem pujar i baixar escales, aquest moviment està implantat a la memòria muscular de les nostres cames des de la nostra primera infància i es consolida a partir dels 3 anys d'edat aproximadament. Però a cada escala realitzem una petita adaptació de la cadència de pujada o baixada. Aquesta cadència ve definida pel pendent de l'escala, quina ha de ser constant per mantenir el ritme i evitar caigudes.

Segur que molts de vosaltres us heu donat una ensopegada amb una escala mal compensada o un esglaó desnivellat per culpa del desgast. Quan afrontem una escala, diguem que el primer esglaó ens dóna tota la informació necessària a les nostres cames sobre la cadència que cal seguir. Si aquest primer “senyal” coincideix amb les següents, l'escala desapareix de la nostra atenció: pugem o baixem sense pensar. Però si aquesta cadència s'altera o alguna cosa no encaixa, l'ensopegada està assegurada.

Un sol esglaó fora de mesura n'hi ha prou per trencar el ritme. Sigui quina sigui la causa, el resultat és el mateix: el cos ensopega, perquè el patró après es trenca de cop.

Els formularis són escales digitals

Redisseny dun formulari.

Quan un s'afronta a un formulari, veu una gran escala de pujar. Poca gent gaudeix pujant escales. Qualsevol inconsistència (un camp més curt del que s'esperava, una etiqueta fora de lloc, un botó mal alineat) trenca aquesta cadència i obliga l'usuari a aturar-se. Aquest “alt en el camí” és l'equivalent digital de l'ensopegada. A la web no fa mal al turmell, però sí a l'experiència de l'usuari: genera confusió, frustració i, moltes vegades, abandó.

Pensem en exemples concrets:

• Un formulari de registre que demana massa dades personals.
• Un camp obligatori que no està marcat com a tal i torna un error al final.
• Un missatge de validació que parla en argot tècnic incomprensible.
• O fins i tot un ordre de tabulació que no respecta la lògica natural d'esquerra a dreta, de dalt a baix.

Cadascú d'aquests detalls és un esglaó desnivellat. Potser l'usuari en supera un, però què passa quan l'escala sencera és plena d'ensopegades? Simplement no puja.

El pendent correcte

Així com en arquitectura hi ha fórmules clàssiques per calcular la relació òptima entre empremta i contrapetja, en disseny digital hi ha principis que marquen el pendent correcte d'un formulari. La consistència visual, la claredat dels missatges, la reducció de fricció i l'accessibilitat en són algunes.

Un bon formulari es reconeix perquè flueix:

• L'usuari troba l'ordre lògic sense pensar-ho.
• Els camps tenen la mida adequada per al contingut que esperen.
• Els errors s'assenyalen a temps i amb paraules senzilles.

Quan tot està alineat, l'usuari puja l'escala sense adonar-se'n.

Tant a l'arquitectura com al disseny digital, la veritable excel·lència es nota en la invisibilitat del disseny. Ningú lloa una escala que simplement compleix la seva funció, però tots recordem aquella que ens va fer ensopegar. El mateix passa amb els formularis: els millors són els que desapareixen, els que acompanyen sense interrompre. Perquè al final, ja sigui en pedra o en píxels, el disseny és això: construir recorreguts que el cos (o la ment) pugui transitar sense por de caure.

 

Més entrades de Disseny