Daphne Oram, pionera de la música electrònica i les interfícies naturals

Londres corre l'any 1942. Daphne Oram, una talentosa pianista, organista i compositora de tan sols 18 anys, rebutja una plaça a la Royal College of Music per una feina a la BBC com a enginyera júnior d'estudi i “equalitzadora de música”.

Als pocs anys de treballar-hi descobreix els avenços en so sintètic. El 1946 la BBC acabava d'adquirir uns magnetòfons que feia servir de forma puntual per realitzar enregistraments d'òpera, i comença a experimentar pel seu compte amb aquests: recollia tots els magnetòfons disponibles i els desmuntava en un estudi, quedant-s'hi sovint fins a altes hores de la matinada. Gravava sons a les cintes, les tallava i feia loops amb elles, jugava baixant i pujant la velocitat de reproducció, les reproduïa al revés… Quan clarejava, tornava a deixar tots els magnetòfons al seu lloc.

Daphne Oram va ser una visionària que des del primer moment va tenir clar el potencial creatiu de les màquines:

«Així com la càmera i la pel·lícula de cinema han explotat les idees de temps i espai per explicar històries, segurament el micròfon i la cinta podrien fer el mateix amb la música»

Mentre experimenta amb aquestes noves tecnologies, també es dedica a compondre música, creant peces emblemàtiques com Still Point, la primera composició de la història que combina orquestra clàssica amb sons electrònics. No obstant, mai no va ser interpretada en directe, la mateixa BBC la va rebutjar i va romandre únicament com a partitura durant 70 anys, fins al 24 de juny de 2016, quan l'Orquestra Contemporània de Londres va interpretar Still Point en directe per primer cop.

No va trigar gaire a ser directora d'estudi, i el 1958 ella juntament amb el col·lega Desmond Briscoe, van convèncer la BBC per crear el Radiophonic Workshop, un dels primers estudis especialitzats en efectes de so, atmosferes i música de fons. El seu treball aquí va ser seminal, asseient la base de tècniques per a la creació música electrònica, i col·laborant en la creació de temes emblemàtics com el de la sèrie de TV Doctor Who.

Però Daphne anava massa ràpid per a l'època, en tots els sentits, els seus companys masculins la consideraven “una persona molt difícil, voluntariosa i obstinada, atributs molt dolents per a una dona”. Així que l'any 59 deixa la BBC per muntar el seu propi estudi-laboratori en un graner del comtat de Kent, on desenvolupa la seva pròpia tècnica per crear sons electrònics: Oramics.

Oramics és un artefacte completament disruptiu fins i tot avui, és com una baula perduda en els instruments de música electrònica. Daphne tenia coneixements sobre enregistrament òptic i el seu ús als projectors de pel·lícules, i volia controlar el seu sistema dibuixant directament en tires de pel·lícula. La tècnica d'Oramics consisteix a dibuixar ones en pel·lícules fotogràfiques de 35mm, aquests dibuixos eren llegits per cèl·lules fotoelèctriques que al seu torn generaven una càrrega elèctrica, controlant així la freqüència, el timbre, l'amplitud i la durada del so. La màquina era monofònica, només podia reproduir un so alhora, per la qual cosa si volia afegir variables al so, com ara el to o el ressò, havia d'utilitzar diverses cintes en paral·lel.

La flexibilitat i el control sobre els matisos dels so no tenia comparació en els sintetitzadors analògics de l'època. A més la interfície era completament intuïtiva i natural (NUI), hi havia una relació directa entre la imatge gràfica i el senyal d'àudio, n'hi havia prou amb jugar experimentant amb les formes de les ones per crear sons. Daphne va arribar a depurar tant la tècnica al cap, que podia imaginar visualment els sons que volia reproduir.

Per desgràcia Oramics va tenir un recorregut molt curt, tot i que va ser utilitzada als 60s en diverses pel·lícules i obres teatrals, el seu ús pràctic va ser reemplaçat una vegada que la tecnologia de control del voltatge es va introduir en els sintetitzadors, però va inspirar desenvolupaments posteriors en programari.

Daphne Oram també va deixar escrits sobre música electrònica i tècniques d'estudi, la seva obra principal  An Individual Note of Music, Sound and electronics és un llibre molt especial i rar, es podria dir que és com un manual d'electrònica des d'una perspectiva filosòfica-mística.

La idea d'un sistema de música gràfica va obsessionar Oram durant tota la seva vida. Tot i les seves grans aportacions, va ser un personatge anònim en vida. El seu llegat va començar a sortir a la llum després de la seva mort el 2003.

La seva perspectiva de la música electrònica, no com una cosa mecànica i sense ànima, sinó com una cosa potencialment orgànica i imperfecta (com qualsevol altra música), és molt humanista i democràtica. La interfície gestual d'Oramics permetia que qualsevol persona pogués compondre la música de manera experimental i intuïtiva. La seva feina, encara que soni ingenu des d'una perspectiva actual, ens convida a fugir del cinisme i el pragmatisme, encoratjant-nos a crear eines creatives i accessibles.

Bibliografia:

• Crab S. Oramics' Daphne Oram. UK, 1959.
• Holzer D. (2010). Brief history of optical synthesis.
• Resa S. (2009). El costat femení del so.
• Wilson G. (2003). Daphne Oram, un unsung pioneer of techno.
• Williams H. (2017). The woman who could 'draw' music.

 

Més entrades de Disseny