← Blog de Guindo Design, Disseny Estratègic de Producte Digital
Proves de vida
Són les 7:00 del matí, amb prou feines m'ha donat temps de posar la corretja al gos per fer el nostre passeig matutí diari, quan rebo el missatge de WhatsApp de rigor acompanyat de la seva corresponent il·lustració o fotomuntatge: “Bon dia!”.
Els que tingueu fills/es en edat escolar, cunyats/des o grups d'excompanys del col·legi ho comprendreu molt bé. Des de fa més d'una dècada, és rar el dia que no rebi el missatget.
Al principi m'eren molt molestos, quan el teu dia a dia està saturat de notificacions de Slack i correus electrònics, filtrar el senyal del soroll és esgotador. Però amb els anys els he pres carinyo, adoro l'estètica kitch d'aquests missatges, i que algú es prengui la molèstia de fer-ho cada matí té el seu mèrit. Els 'bon dia' és cola social.
Encara segueixo viu
Fem ara un petit viatge en el temps, imagina't que ets el 1970 i reps un telegrama. Un telegrama era una cosa força solemne i solien reservar-se per comunicar notícies importants. Tot i que algunes d'aquestes notícies eren positives (naixements, casaments…), el telegrama solia associar-se amb notícies dolentes, inclòs l'anunci d'una mort.
L'obres amb les mans tremoloses i llegeixes que un amic t'ha enviat el missatge següent: ENCARA SEGUEIXO VIU.
On Kawara va ser un artista conceptual japonès que va decidir desaparèixer per deixar que el temps parlés per ell. Establert a Nova York des del 1965 fins a la seva mort el 2014, va embolicar la seva figura en una mística del silenci absolut: no concedia entrevistes, no permetia que se'l fotografiara i la seva biografia oficial consistia únicament en el recompte exacte dels dies que portava viu. Tot i això, aquesta absència pública es compensava amb una documentació obsessiva d'actes rutinaris de la seva vida. A través de sèries de postals on registrava l'hora en què s'havia despertat, les trobades, els viatges o simplement quadres totalment asèptics pintats a mà, indicant la data del dia.
La sèrie «I Am Still Alive» d'On Kawara consta de gairebé nou-cents telegrames enviats a amics i col·legues, tots amb aquesta mateixa declaració. El que als anys setanta va sorgir de la mà de Kawara com un acte poesia conceptual, una forma de reclamar la sobirania sobre la seva pròpia existència ha mutat avui en una necessitat social mediada per la tecnologia. Perquè si Kawara feia servir el telegrama per afirmar la seva existència per voluntat pròpia, a la Xina actual ha sorgit una eina que t'obliga a fer-ho per pura supervivència.
Ja ets mort?
Fa tot just uns dies salto a les notícies la viralitat a la Xina d'una aplicació independent anomenada Si-li-ma (死了吗), literalment traduïble a «Ja estàs mort?“ Encara que es va llançar el maig de l'any passat sense gaire soroll, l'atenció al voltant d'ella es va disparar les últimes setmanes, descarregant-se en massa sobretot per joves que viuen sols a ciutats xineses. L'app es va llançar recentment a nivell intencional sota la denominació Demumu, un joc de paraules combinant les paraules mort (Death) i el nom del peluix “Labubu”.
L'aplicació té una única funció, un gran botó que demana als usuaris ser premut un cop al dia i, de manera que si no ho fan durant dos dies consecutius, s'envia automàticament un correu electrònic a un contacte d'emergència designat, instant-lo a assegurar-se com està l'usuari en persona.
Els desenvolupadors del projecte, tots de la generació Z, van comentar en unaentrevista per a Wired que es van fixar a la jerarquia de les necessitats de Maslow per crear el projecte:
“"Vam veure que les necessitats de seguretat són més profundes i s'apliquen a un grup molt més ampli de persones. Ens va semblar una bona direcció".
Van aprofundir tant a la Piràmide de Maslow que se'n van anar a la cripta.
Si-li-ma ha trobat el seu nínxol (perdó) a l'aïllament demogràfic. En només deu anys, el percentatge de persones que viuen soles a la Xina ha passat del 14.5% al 25.4%. Davant aquest panorama, les empreses han deixat de centrar-se exclusivament en la gent gran per dirigir-se a una joventut cada cop més solitària, transformant la necessitat de companyia en un nou i lucratiu sector de serveis digitals.
«Em preocupa que si em passa alguna cosa, podria morir només al lloc que llogo i ningú se n'assabentaria. Per això vaig descarregar l?aplicació i vaig configurar la meva mare com el meu contacte d?emergència».
Aquest temor a la desaparició administrativa ens torna a la figura d'On Kawara. Dècades abans que les nostres aplicacions registressin cadascun dels nostres moviments, Kawara ja operava com un recol·lector de dades humà. La seva obra és una certificació de la seva presència a través de la rutina. A la seva sèrie I Got Up (1968-1979), enviava dues postals diàries registrant l'hora exacta en què abandonava el somni per tornar al món; a I Met, creava llistes exhaustives amb els noms de cada persona amb qui havia interactuat aquell dia.
És la freqüència, amiga
A l'entorn digital actual, el silenci no és una opció estètica, sinó un suïcidi professional i social. Plataformes com LinkedIn, Instagram o YouTube no només allotgen contingut, sinó que imposen un ritme de producció que els investigadors han començat a anomenar «el mandat de la freqüència».
Els algorismes de recomanació interpreten la regularitat com un senyal de qualitat i compromís. Si un usuari interromp la cadència de publicació, el sistema el «castiga» reduint-ne l'abast orgànic. El resultat és una sensació de vigilància constant, on l'usuari sent que ha d'alimentar la màquina per no desaparèixer del mapa social, generant així un fenomen que s'ha anomenat com ansietat algorísmica, estudiat per investigadores com Kelley Cotter, qui ha publicat estudis fonamentals sobre com els usuaris perceben i reaccionen davant dels algorismes de les xarxes socials.
Ja no publiquem perquè tinguem alguna cosa a dir, sinó perquè el sistema requereix una «prova de vida» digital. Aquesta pressió genera un fenomen de contingut redundant. Publiquem per la pura inèrcia de la visibilitat, convertint la comunicació en un tràmit administratiu per mantenir actiu el nostre perfil.
Aquesta obligació de presència continua erosiona la salut mental. De la mateixa manera que aplicacions com Si-li-ma ens inciten a confirmar que estem vius físicament, les xarxes socials ens obliguen a confirmar que estem vius productivament. Estem atrapats en un panòptic digital on el «policia» és una mètrica de freqüència.
Bon dia!
Jo no sé si la meva cunyada ens envia aquests mems per pura inèrcia, per aquesta estranya obligació digital de donar senyals de vida, o simplement perquè es recorda de nosaltres. Vull pensar que és per últim, combinat amb una mena d'humor negre del Dia de la Marmota. Al capdavall, On Kawara va fer el mateix durant dècades, enviant un senyal als seus amics per dir-los que, malgrat tot, la llum seguia encesa.
Demà, quan vibra el mòbil a les 7:00 amb aquest meme de 'bon dia', ja no m'enfadaré ni el veuré com a soroll digital, sinó un senyal de fum necessari. Aquest missatge serà el telegrama particular de la meva cunyada dient-me el més important que es pot dir avui dia: que està bé, que es recorda de nosaltres i que, afortunadament, continua viva.